L'amor pot fer miracles

Tenim Catalunya mal ferida des de fa temps.... espoliada, arrasada, i amb diversos intents d'aniquilació com a poble, sent els objectius, nosaltres les persones i minant a través d'aquest objectiu el nostre sentiment.

Sentiment noble, pur i d'estima absoluta per un país del qual la força emergent brolla d'una font que mai ha deixat de rajar. Aquests que l'han atacat, tot i els continus i diversos intents no han trobat encara - a hores d'avui- la manera de destruir-lo. I algú pot pensar... ¿ No esteu exagerant... ? - En absolut - li respondria jo. I si no , per quin motiu mai hem pogut conviure en perfecta simbiosi ? El fet, per si sol - que això no hagi estat- , ja indica i demostra ( amb molts segles de continues evidències - només cal donar un cop d'ull retrospectiu- que des de SEMPRE ha existit una profunda rivalitat entre ells i nosaltres).

S'han utilitzat tots els mitjans possibles : l'apropiació de les joies de la seva corona i l'intent d'aniquilació de la seva llengua, la seva identitat i la seva literatura però sobretot d'un " mercadeig al millor pagador " dels nostres drets civils, jurídics i morals, tots ells venuts en un moment o altre per aquells que van preferir abandonar el camí de la justícia i la honestedat a canvi de diners i favors. No sona encara aquesta cançoneta en el nostre present actual ?

És clar que si.... i vendre’ns a canvi de què ? D'una millora per tothom ?

Tenim Catalunya mal ferida però entre tots els qui l'han estimat - i l'estimem encara - van tancant-se les seves ferides... i emergeix lentament, molt pausadament d'entre les seves turbulentes aigües. Algunes parts les té destruïdes, d'altres enmig de la batalla havien quedat desunides, oblidades, confuses i obscures a l'espera de ser rescatades i de nou, unides.

Catalunya, Cathalunya, Catalutla.... no em canso mai de repetir aquest nom ! - El més bell nom del planeta - pel sentiment més noble, elevat i suprem cap a la nostra terra!

Emma Sans

Apropiament de símbols

L’altre dia veia un reportatge per TVC on parlaven de les darreres manifestacions promogudes pel PP a Madrid al voltant del ja famós tema “De Juan Achaos”, i on explicaven la darrera estratègia d’aquests partit polític, que consisteix en apropiar-se de nombrosos símbols aliens a ells. Concretament parlaven de la bandera espanyola, de l’himne estatal, del llaç blau promogut en el seu moment per un moviment cívic per la pau, i també d’una cançó (Libertad libertad), cantada en l’època de la transició pel grup Jarcha, i que es va convertir en un himne per a aquella suposada transició, pel seu missatge de llibertat.

Estupefacte, he vist aquests darrers dies com infinitat de personatges d’aquesta Espanya infernal, la d’ambdós bàndols, perquè no és només la del PP la infernal, no entenien com es podia fer una apropiació tan descarada de símbols que segons ells, pertanyen a tots:

La meva pregunta és: “I on és la noticia?”

Aquesta gent s’ha passat segles fent això. Ja des de que varen crear el mite del “Cantar del Mio Cid” copiant-lo d’un text guardat a Ripoll, la invenció o creació de l’imaginari espanyol no ha tingut pas aturador. El Cid, la descoberta d’Amèrica, els grans descobridors, els grans escriptors i les seves obres, els mapes i portulans, les batalles i accions bèl·liques més importants, els pensadors, els místics, els pintors, la bandera espanyola, la mahonesa (que no mayonesa), i fins i tot la truita de patates. Però si no han deixat res!!!

Com em deia l’amic Mallola en una conversa, aquesta gent ja no poden treure els carros de combat al carrer i ja sols els hi queda treure gent bramant pels descosits. Siguem clars, ja no els hi queda res, i fins i tot han començat a robar-se els símbols entre ells.

Jo assegut al meu sofà, em miro una Senyera que tinc en un costat i faig un somriure. Que orgullós que n’estic d’ella. Símbol de lluita i de sang, però també de pensament i de pau. Prohibida durant molt temps, es el símbol d’una gent que ha estat, que n’és, i que serà.

Assegut en el meu sofà, faig un somriure, perquè sempre que en aquesta Espanya casposa apareix una senyera, tot trontolla.

Èric Barrat