Apropiament de símbols

L’altre dia veia un reportatge per TVC on parlaven de les darreres manifestacions promogudes pel PP a Madrid al voltant del ja famós tema “De Juan Achaos”, i on explicaven la darrera estratègia d’aquests partit polític, que consisteix en apropiar-se de nombrosos símbols aliens a ells. Concretament parlaven de la bandera espanyola, de l’himne estatal, del llaç blau promogut en el seu moment per un moviment cívic per la pau, i també d’una cançó (Libertad libertad), cantada en l’època de la transició pel grup Jarcha, i que es va convertir en un himne per a aquella suposada transició, pel seu missatge de llibertat.

Estupefacte, he vist aquests darrers dies com infinitat de personatges d’aquesta Espanya infernal, la d’ambdós bàndols, perquè no és només la del PP la infernal, no entenien com es podia fer una apropiació tan descarada de símbols que segons ells, pertanyen a tots:

La meva pregunta és: “I on és la noticia?”

Aquesta gent s’ha passat segles fent això. Ja des de que varen crear el mite del “Cantar del Mio Cid” copiant-lo d’un text guardat a Ripoll, la invenció o creació de l’imaginari espanyol no ha tingut pas aturador. El Cid, la descoberta d’Amèrica, els grans descobridors, els grans escriptors i les seves obres, els mapes i portulans, les batalles i accions bèl·liques més importants, els pensadors, els místics, els pintors, la bandera espanyola, la mahonesa (que no mayonesa), i fins i tot la truita de patates. Però si no han deixat res!!!

Com em deia l’amic Mallola en una conversa, aquesta gent ja no poden treure els carros de combat al carrer i ja sols els hi queda treure gent bramant pels descosits. Siguem clars, ja no els hi queda res, i fins i tot han començat a robar-se els símbols entre ells.

Jo assegut al meu sofà, em miro una Senyera que tinc en un costat i faig un somriure. Que orgullós que n’estic d’ella. Símbol de lluita i de sang, però també de pensament i de pau. Prohibida durant molt temps, es el símbol d’una gent que ha estat, que n’és, i que serà.

Assegut en el meu sofà, faig un somriure, perquè sempre que en aquesta Espanya casposa apareix una senyera, tot trontolla.

Èric Barrat