Fora el batlle Hereu!

Sóc nascut a Barcelona tot i que ara visc al Maresme i molt feliç. Avui el batlle de la meva ciutat, el Sr Hereu, m’ha humiliat, i em calia dir-vos-ho.

Portem tres anys suportant l’intent del govern espanyol d’imposar-nos la bandera espanyola al castell de Montjuïc, quant la realitat era que la qüestió ja estava legislada per llei i no calia tanta parafernàlia.

És evident que el castell de Montjuïc, és un símbol de dominació espanyola, o de sotmetiment català al tirà dominant, que és el mateix. La realitat és que el “gobierno de España” era conscient de què amb aquesta legislació a la mà, segons fos la classificació que l’ajuntament donés al castell, la presència de la bandera espanyola, podria no ser necessària, i per això, ha treballat per evitar que això passes. I ho ha aconseguit.

El senyor Hereu, sense la més mínima sensació de vergonya ni de pudor, i per una qüestió evidentíssimament electoral (pobre noi!), ha acceptat totes i cadascuna de les condicions que “l’amic dels catalans”, el Sr Zapatero li ha imposat.

Bé, diguem-li ara al Sr Hereu, i per extensió, al PSC, a aquest partit que es va empassar amb tot el que li va imposar durant la legislatura el Sr Zapatero, i que en Maragall es va empassar tirant així per terra la presidència de la Generalitat, un lloc de màxim honor pel qual molta gent ha deixat la vida, que NO EL VOLEM COM BATLLE, que ens cal gent d’honor, i catalans de veritat amb tot lo que això significa, i a ell sincerament, tot això, li queda molt gran.

Si esteu d’acord amb mi i si us sentiu humiliat per aquest personatge, feu córrer aquest text. FEM-HO, FORA HEREU!

Eric Barrat

El President de la Generalitat i TV3 al País Valencià

Setmanes enrrera, vaig enviar mitjançant el web Gencat.cat, una carta al president de la Generalitat de Catalunya, al respecte de la problemàtica del possible tancament d'emisions de TV3 al País Valencià. Aquí teniu l'esmentada carta, i la pertinen resposta.

Sr. President:

El meu correu es motivat per la notícia de la prohibició per part del govern del País Valencià de continuar emeten senyal de TV3 en aquelles terres. Vostè, com a representant nostre, es a dir, persona que ha rebut la nostra confiança per representar a aquest país i a la gent que en ell hi viu, te la obligació de lluitar per evitar aquest tancament. Varen ser moltes les persones que es varen deixar la pell en aconseguir aquestes emissions a València, i molts els anys de treball i calers, per ara, deixar-lo perdre per una simple qüestió electoralista o de poc catalanisme. Crec que tan els catalans del principat com tota la resta de catalans en general dels PPCC, ens mereixem una explicació del perquè l'actual ministre d’indústria, el Sr. Clos, i l'anterior en el càrrec, el Sr. Montilla (vostè), no han defensat els interessos de Catalunya en aquest tema i en conseqüència, ara ens trobem en aquesta situació d'indefensió. Ens calen explicacions per saber si encara em de confiar en vostè o pel contrari, em de començar a retirar aquesta confiança abans de que perdem la camisa.

Cordialment.

Resposta des de la Generalitat:

Benvolgut senyor,

En resposta al correu que heu enviat al President de la Generalitat de Catalunya referent al tancament de les emissions de TV3 al País Valencià us trasllado la resposta que el President Montilla va donar a preguntes dels diputats en el Parlament de Catalunya.


“(És) un tema que per descomptat preocupa al Govern, de fet el passat dimarts [pel dia 27 de març] vaig poder parlar amb el President de la Generalitat Valenciana per traslladar-li aquesta preocupació.

La decisió del Govern valencià, que no ens agrada, s’ha d’emmarcar en el procés d’ordenació de l’espectre radioelèctric en el trànsit de la televisió analògica a la televisió digital terrestre.

El Govern de Catalunya entén que hi ha un marc competencial per les accions que ha emprés el govern de València, però que hi ha solucions tècniques possibles que només depenen de la seva voluntat política.

Per això, el Govern valencià ha de ser conscient que des de fa més de 20 anys un nombre important de ciutadans d’aquell territori ha expressat la seva voluntat de rebre les emissions de TV3.

Igualment, creiem que la única manera de donar empara legal a aquesta demanda és la reciprocitat amb les emissions en valencià de la RTVV al territori de Catalunya.

I li diré també que aquesta voluntat del Govern ve de lluny. El 7 de maig de 2004 es va signar un conveni de reciprocitat entre el govern de les Illes Balears i el govern de la Generalitat per assegurar la reciprocitat de les emissions de TV3 i IB3 als dos territoris.

Ja en aquell moment es va convidar al Govern de la Generalitat valenciana a participar-hi. Malgrat la negativa els dos signants es van comprometre a seguir buscant aquest acord amb el govern valencià.

Ara el trànsit a la TDT es presenta com una oportunitat magnífica per reprendre aquella voluntat en la mesura que les televisions públiques disposen de més canals d’emissió.

En aquest sentit, el Govern de Catalunya ja ha instat la CCRTV a fer-se càrrec de la difusió de les emissions en català de la RTVV en el territori de Catalunya en el supòsit que s’acordés la reciprocitat.


En aquest sentit, amb voluntat d’acord, és en el que estem treballant i continuarem treballant per evitar que TV3 deixi de veure’s al territori valencià.”

Atentament,

Jordi Menéndez
Director General de Relacions Externes de la Presidència
Barcelona, 11 d’abril de 2007

Eric Barrat

L'amor pot fer miracles

Tenim Catalunya mal ferida des de fa temps.... espoliada, arrasada, i amb diversos intents d'aniquilació com a poble, sent els objectius, nosaltres les persones i minant a través d'aquest objectiu el nostre sentiment.

Sentiment noble, pur i d'estima absoluta per un país del qual la força emergent brolla d'una font que mai ha deixat de rajar. Aquests que l'han atacat, tot i els continus i diversos intents no han trobat encara - a hores d'avui- la manera de destruir-lo. I algú pot pensar... ¿ No esteu exagerant... ? - En absolut - li respondria jo. I si no , per quin motiu mai hem pogut conviure en perfecta simbiosi ? El fet, per si sol - que això no hagi estat- , ja indica i demostra ( amb molts segles de continues evidències - només cal donar un cop d'ull retrospectiu- que des de SEMPRE ha existit una profunda rivalitat entre ells i nosaltres).

S'han utilitzat tots els mitjans possibles : l'apropiació de les joies de la seva corona i l'intent d'aniquilació de la seva llengua, la seva identitat i la seva literatura però sobretot d'un " mercadeig al millor pagador " dels nostres drets civils, jurídics i morals, tots ells venuts en un moment o altre per aquells que van preferir abandonar el camí de la justícia i la honestedat a canvi de diners i favors. No sona encara aquesta cançoneta en el nostre present actual ?

És clar que si.... i vendre’ns a canvi de què ? D'una millora per tothom ?

Tenim Catalunya mal ferida però entre tots els qui l'han estimat - i l'estimem encara - van tancant-se les seves ferides... i emergeix lentament, molt pausadament d'entre les seves turbulentes aigües. Algunes parts les té destruïdes, d'altres enmig de la batalla havien quedat desunides, oblidades, confuses i obscures a l'espera de ser rescatades i de nou, unides.

Catalunya, Cathalunya, Catalutla.... no em canso mai de repetir aquest nom ! - El més bell nom del planeta - pel sentiment més noble, elevat i suprem cap a la nostra terra!

Emma Sans

Apropiament de símbols

L’altre dia veia un reportatge per TVC on parlaven de les darreres manifestacions promogudes pel PP a Madrid al voltant del ja famós tema “De Juan Achaos”, i on explicaven la darrera estratègia d’aquests partit polític, que consisteix en apropiar-se de nombrosos símbols aliens a ells. Concretament parlaven de la bandera espanyola, de l’himne estatal, del llaç blau promogut en el seu moment per un moviment cívic per la pau, i també d’una cançó (Libertad libertad), cantada en l’època de la transició pel grup Jarcha, i que es va convertir en un himne per a aquella suposada transició, pel seu missatge de llibertat.

Estupefacte, he vist aquests darrers dies com infinitat de personatges d’aquesta Espanya infernal, la d’ambdós bàndols, perquè no és només la del PP la infernal, no entenien com es podia fer una apropiació tan descarada de símbols que segons ells, pertanyen a tots:

La meva pregunta és: “I on és la noticia?”

Aquesta gent s’ha passat segles fent això. Ja des de que varen crear el mite del “Cantar del Mio Cid” copiant-lo d’un text guardat a Ripoll, la invenció o creació de l’imaginari espanyol no ha tingut pas aturador. El Cid, la descoberta d’Amèrica, els grans descobridors, els grans escriptors i les seves obres, els mapes i portulans, les batalles i accions bèl·liques més importants, els pensadors, els místics, els pintors, la bandera espanyola, la mahonesa (que no mayonesa), i fins i tot la truita de patates. Però si no han deixat res!!!

Com em deia l’amic Mallola en una conversa, aquesta gent ja no poden treure els carros de combat al carrer i ja sols els hi queda treure gent bramant pels descosits. Siguem clars, ja no els hi queda res, i fins i tot han començat a robar-se els símbols entre ells.

Jo assegut al meu sofà, em miro una Senyera que tinc en un costat i faig un somriure. Que orgullós que n’estic d’ella. Símbol de lluita i de sang, però també de pensament i de pau. Prohibida durant molt temps, es el símbol d’una gent que ha estat, que n’és, i que serà.

Assegut en el meu sofà, faig un somriure, perquè sempre que en aquesta Espanya casposa apareix una senyera, tot trontolla.

Èric Barrat

Les altres campanyes contra productes catalans

Ja estem acostumats a que segons com bufa el mestral, o segons si a algú a la 'capital del estado' li agrada poc o gens alguna paraula provenint del Principat, ens llencin com aquell que no vol la cosa, una campanya contra els productes catalans. I es queden tan amples!!!

Això que per a nosaltres ja comença a ser normal, i que hi ha constància que al primer terç del segle XX ja es duia a terme com a mesura disuasoria, en qualsevol país mínimament, educat, evolucionat, democràtic, o busqueu vosaltres mateixos l'adjectiu que vulgueu, seria un escàndol d’envergadura colossal. Però llavors, i aquí? Aquí res home, aquí tot si val, i nosaltres empassant-nos-ho com si res.

Sembla que això va començar amb les famoses campanyes contra el mal dit 'cava' (la veritable paraula catalana per a aquest producte és 'xampany'), i posteriorment ha anat escampant-se a qualsevol producte que faci olor a català.

Però realment som tan innocents que no veiem que això té un abast molt més gran, i tot i que silenciós, de record immemorial? Veiem alguns exemples:

Intento recordar quant va ser la darrera vegada que vaig escoltar una cançó en català (que no fos d'en Serrat, que per cert, feia 18 anys que l'autor ‘bilingüe’ no editava en la seva llengua), en un programa de música a TV (canals estatals), i només tinc un sol record, i té mes de vint anys. Una cançó dels Sopa de Cabra. Proveu vosaltres també a fer memòria!

Intento recordar també el numero d'escriptors catalans que han tingut premis importants dins el món de la literatura. A veure si algú em refresca la memòria.

Tampoc ens és desconegut el control absolut que existeix a fi de que els esportistes catalans, no treguin emblemes nacionals en celebracions per la consecució de títols o medalles. Que li preguntin a en Gervasi Defeer, a en Dani Pedrosa, a l'Oleguer Preses, o a les seleccions de Hockey o Waterpolo per exemple, que formades en la seva totalitat per catalans, han estat 'accidentalment' captades per TV parlant en català, i en els següents partits, ja ho feien en castellà.

Potser caldria recordar també els personatges que tenien tots els números per guanyar el 'Príncep d'Astúries' quant aquest encara era mitjanament seriós, i misteriosament han acabat atorgats a persones o entitats d'altres bandes de l'estat amb mèrits més que dubtosos.

O més esgarrifós encara: Quants estats podeu enumerar que evitin com a mínim en dos casos, que els hi sigui atorgat a dos súbdits seus (catalans, aquest és el problema), el premi Nobel?

Creieu que és comparable les vegades que en TV o ràdios estatals parlen del turisme a Catalunya, a les que ho fan, de València, Andalusia o Múrcia?

Que podem dir del món empresarial. En èpoques franquistes, totes les empreses tenien l'obligació de tenir les seus a Madrid. Ara tot i que no és obligat, que podem dir de les pressions que reben moltes? A mes, si la direcció es la contraria com en el cas de la CMT, no dubteu que acabareu als tribunals?

No cal fer esment de les OPAs desfetes per l'aparell de l'estat. El cas més increïble és el darrer viscut entre Gas Natural i Endesa. Espanya és un estat que ha preferit vendre l'interruptor de la llum (Endesa) a Alemanya abans que fer-ho als catalans. Com si La Caixa fossin una colla d'Independentistes!!!

Podem parlar de carreteres, de l'AVE, de les altres vies de ferrocarrils. Podem parlar de les Fires, i dels ports, i dels aeroports. Podem parlar de les seleccions esportives. Podem parlar del cinema, dels actors, dels programes de TV, del tractament de la toponímia, de la pronunciació premeditada de cognoms i paraules originalment catalanes, podem parlar dels papers de Salamanca, del impediment d'utilitzar la llengua al Congrés,...

Podem parlar de tantes coses!

Podem preveure el que serà el proper escàndol a casa nostra. Tenim en aquests moments un aeroport del qui l'estat ha de decidir les concessions de les noves terminals. El tema és claríssim: Per una banda Star Alliance, conglomerat d'empreses aeronàutiques europees que pretenen convertir El Prat en un Hub de connexions aeronàutiques (vell somni), i per altre banda Iberia sota el nom de la nova birria-empresa anomenada ClickAir, que pretén convertir El Prat en una plataforma de vols barats, és a dir, en la T5 de l'aeroport de Barajas. Algú te dubtes del que passarà?

Bé, tot el que pugui dir és poc, i mentre tan, nosaltres callats i ells anar fent. Però permeteu-me que us llenci una pregunta:

Us imagineu per un moment, si un dia ens llevéssim amb la cama dreta i diguéssim ..... Anem a fer el mateix!

Desconeixem la potència dels nostres mercats en relació als espanyols (que li preguntin a Pascual). Ens cal més mala llet. Potser seria hora de plantejar-se si de veritat ens cal suportar el que suportem i perdre el que perdem. Potser ens cal treure aquesta mala llet que ens caracteritza de tan en tan.

Com ja deia en anteriors articles, ENS CAL DIR PROU!

Eric Barrat

I tan que ja n'hi ha prou!

(Opinió enviada des de l'Empordà)

"M'he quedat impactada en llegir aquestes línees ... Quina meravella veure per fí reflectides en unes línies tota la veritat en essència, de manera entenedora, clara i sintetitzada sobre la nostra situació, o millor dit, sobre la situació del nostre pobre país.

I per què pobre... ?

Perquè tota la sang... vessada pels nostres avantpassats, totes les lluites, penúries, desgràcies i morts que "ells" van tristement protagonitzar per la defensa de les nostres llibertats no han servit de res. Tenim la nostra estimada terra tacada per la sang de tots aquells que van creure en la seva llibertat i de què ha servit? Aquesta és la pregunta que ens caldria arribar a respondre, ja que fins ara, almenys no hem aconseguit reinstaurar ALLÒ que ha estat sempre i històricament parlant - LEGÍTIM -

I és clar que hem de fer alguna cosa, però el més important hauria de ser la unió o interacció entre totes aquestes parts que estem desunides però compartim els mateixos pensaments i inquietuds i que treballem pel mateix sota prismes diferents.

Crec que l'esforç ha de ser també en aquest sentit. S'haurien de tornar a juntar les peces que formen part d'un mateix trencaclòsques i que per les vicisituds que siguin, han quedat desunides i separades entre elles. Som desconeguts que ens hem de tornar a trobar per treballar de manera coordinada i efectiva. Només així es podrà aconseguir alguna cosa.

Cert que no es pot fer res contra un estat espanyol compost per una infraestructura organitzada ? Tampoc es podria fer res contra una "associació, grup polític, fundació o el que sigui" compost per tota classe de professionals i no professionals, de gent gran -que en guarda molta de sabiduria- i amb joves plens d'energia però tots amb un nexe en comú: compartint tots ells les mateixes i profundes arrels catalanes d'estima i respecte per la nostra història, les nostres institucions i la nostra cultura, honestos, justos i sobretot, amb un gran esperit:

AQUELL QUE HEM DEMOSTRAT TENIR SEMPRE ELS CATALANS !

Emma Sans

L’estat devastat

Aquestes darreres setmanes, estem veien perplexos la deriva que pren la política espanyola envers Catalunya, una deriva que no per coneguda, deixa de superar totes les previsions més negatives.

La catalana ha estat en els darrers segles una societat pessimista, falta d’energia, poc o gens convençuda de les seves possibilitats i totalment desconcertada i perduda. Tot i així, el miracle és un fet i a dia d’avui, ja segle XXI, podem dir que encara som aquí, i això, us ben asseguro que no és poc.

Tornant a la política d’aquest estat que ens porta de cap, i en contra del que pugui pensar aquesta societat desconcertada i de poca fe, podem dir que l’única veritat que constatem, és que aquest estat ha pres un camí de no retorn, el de la descomposició.

A la mort del dictador, ens vàrem trobar immersos en un nou món de democràcia, però el d’El Ferrol com tots sabeu, ho havia deixat tot ben lligat, o així ho havíem cregut sempre. Però no ens equivoquem, si fem un símil informàtic, direm que el virus ja estava en el sistema, tot i que el famós i malinterpretat 23F, va frenar l’avenç d’aquest virus sobiranista, o al menys temporalment.

A dia d’avui, la situació és de pel·lícula de terror de classe B. Es tanquen diaris, il·legalitzen partits polítics, es prohibeixen entitats juvenils, les sentencies judicials estan sota sospita, els partits polítics retallen tot tipus de llibertats, determinats mitjans de comunicació, afavoreixen l’odi…. Estarem d’acord en què el panorama és demolidor.

El rècord però, s’ha batut en aquestes darreres setmanes quan el Tribunal Constitucional, màxima entitat jurídica d’aquest estat, ha perdut ja de manera definitiva tota la credibilitat que li quedava. D’una manera descarada i sense cap mena de vergonya, han mostrat davant l’opinió pública, la politització que l’envolta, alhora que hem conegut dades del passat polític d’alguns dels personatges que el composen.

Podríem parlar també de l’Oleguer Presses, d’en Buenafuente, de l’estatut, de la frustrada OPA de Gas Natural a Endesa, i de la OPA a Autoestrade, i de l’AVE que no arriba, i de l’aeroport que no ens deixen desenvolupar, i de les infraestructures que no es construeixen, i de l’espoli fiscal, i de tantes i tantes coses…

Sigui com sigui, la societat ha perdut la confiança en els seus polítics i s’endevinen temps de canvis. Ara mes que mai, la societat catalana ha de saber interpretar la situació, i ara mes que mai, ha de saber que el futur està en les nostres mans. Diferents rotatius no poc importants dels EEUU i del Regne Unit, s’han fet ressò en els darrers mesos d’aquest fet, i no els hi ha tremolat la ploma en escriure que Catalunya serà un dels propers països en aconseguir la independència.

Ho veurà tothom menys nosaltres?

Som molts els que treballem per a reconquerir la llibertat perduda i restaurar un estat que mai hauríem d’haver perdut. Treballem des d’àmbits diferents, i de maneres també diferents, però amb una sola finalitat, la nació catalana i la seva llibertat.

Ara mes que mai, diguem prou, a un estat devastat. Torna Catalunya!

Eric Barrat